REGIO EMILIA

Avui a classe hem tingut el plaer de veure un petit vídeo i sentir una explicació de la manera de com eduquen  a Regio Emilia.

La manera de treballar dins l’escola és molt diferent a com treballem nosaltres aquí.

A Regio Emilia l’educació té un concepte molt diferent, l’escola és un lloc per  conviure i d’intercanviar relacions entre adults i infants. És un lloc on es pensa, es discuteix i es treballa tractant temes d’allò que es sap amb el que no. Les dificultats, els errors, les expectatives, els èxits, els dubtes i els problemes són la manera d’afrontar les classes.

Havia escoltat parlar de Regio Emilia, però no sabia ben bé la seva metodologia.  Des de el meu punt de vista és una metodologia molt rica, que tot i que tingui punts febles moltes escoles del nostre territori haurien de fixar-se una mica més i agafar pensaments i mètodes que fan servir.

Considero, desprès de veure el vídeo, que és un clar exemple de com els adults som els que impedim als infants fer les coses. De com els grans, sense adonar-nos, els hi fiquem al cap un munt de prejudicis com: això no ho pots fer perquè ets massa petit, això es perillós, això no es per a tu... Potser som els adults els que tenim que repensar si no els hi estem impedint que descobreixin, s’equivoquin i aprenguin per si mateixos.

La llei fonamental d’aquestes escoles és: “ Si es fan coses reals, també són reals les seves conseqüències” (  Loris Malaguzzi, “ La educació infantil en Regio Emilia” Pag.60)

Aquesta llei exposa un fet fonamental i molt cert, el que estem fent a les escoles d’avui dia és fer que els infants aprenguin asseguts a unes cadires, ben quiets, en silenci i amb un munt de fitxes. 

TENEN 3, 4 I 5 ANYS!!! 

Les idees i el coneixement sorgeix a partir de les experiències reals, donant lloc a respostes i conclusions reals. NO PINTANT I RESEGUINT FITXES!!!

I amb això no vull dir que no hi ha que fer fitxes, es clar que es poden fer, es clar que hi ha fitxes que són necessàries i molt útils. Però totes aquestes fitxes deixen de ser útils i de tenir algun sentit pels nostres infants quan només els hi oferim i els hi fem fer això. 

Si he de respondre a la pregunta:  Et veus capaç de portar a terme aquest model? Què necessitaries? Quines condicions serien necessàries?

Potser dur a terme el projecte Regio Emilia sense cap variant seria realment complicat, però si,penso , que seria capaç d’agafar allò que més útil fos del model i adaptar-ho a la meva classe. Segons l’escola on treballis això serà més complicat o menys. Però sincerament crec que com a mestre dins del aula pots aconseguir certa llibertat i educar d’una manera diferent a l’actual.

Les condicions que serien necessàries són moltes  i el parar-me  a pensar en aquest tema em crea neguit.  Com ja he explicat a la meva presentació he crescut en una escola que a ulls de molta gent era de les millors de la meva ciutat. Però sincerament ara que sóc gran i vist des de fora no deixava de ser una escola on exigien moltíssim però el mètode que tenien per ensenyar deixava molt que desitjar. Per això el que primer és necessita són mestres amb expectatives d’aquest tipus i escoles disposades a donar tot el que fos necessari per fer-lo real.

I com a màxim ( i més impossible encara), que el nostre govern realment s’interessés pel futur dels nostres nens i nenes, per la bona educació i ajudés en la mesura del possible en que aquesta nova educació i aquest model és pogués dur a terme. 



 

STREET ART UTOPIA

By Sika in Bassano del grappa, Italy. www.streetartutopia.com/?p=2014

HA DE PLOURE CAP AMUNT

Ha de ploure cap amunt, és un llibre que ja havia escoltat parlar abans.  És un llibre on Lluís Vallvé aprofundeix en la importància de tots els llenguatges tenen per expressar i comunicar. Però també per poder construir coneixement.

Avui en el seminari ens han donat un capítol d’aquest llibre i ens han formulat tres preguntes:

-          Qualsevol mestre pot / ha de ser profe de plàstica?

“Pensem que si és possible que qualsevol pugui ser mestre de plàstica però no hauria de ser així. No tothom serveix per fer o ensenyar determinades coses.”

Això és el que el meu grup a respost, i la veritat és que estic bastant d’acord. Igual que no tothom pot ser mestre d’anglès, tampoc pot ser-ho de plàstica. Tot i així, és ben cert que no es té la mateixa consideració a l’anglès com a la plàstica i per això a moltes escoles trobem mestres que fan tot el que poden però no són especialistes en aquesta matèria, i això és nota.

-          Perquè cal ser creatiu?

“Perquè com mestres hem de saber anar més enllà no quedar-nos estancats i oferir això als nostres infants. No limitar-los en un pintar fitxes sense sortir-te de la línia, els hem de permetre anar més enllà, descobrir...”

També estic d’acord amb aquesta resposta, encara que no és el que freqüenta per desgràcia a les aules avui en dia. Moltes escoles, plenes de mestres encantadors, segueixen tallant la creativitat dels infants. Aquest mestres meravellosos, que pertanyen a “l’antiga escola” sense donar-se compte tallen les ales als seus infants, no els hi permeten descobrir. La plàstica a les escoles es converteixen en classes estressants pels infants que han d’anar de dos en dos  a una taula on està la mestra amb un munt de material i on li marquen contínuament allò que han d’anar fent i com ho han de fer, convertint-se en una situació de nervis, inseguretat i on  ningú gaudeix i aprèn.

-          Objectiu principal de fomentar l’art a l’escola?

“A infantil l’art i la plàstica és sense dubte  una de les maneres principals per aprendre i descobrir. El  fomentar i potenciar de manera adequada aquest art permetrà una millor educació.

L’art és una cosa molt visual però també vivencial i a infantil s’ha de treballar d’aquesta manera.

L’art és una manera d’expressar-se propera als infants.”

Per a mi l’objectiu principal per fomentar l’art a l’escola va dirigit als educadors. Ells han de ser els primers que han de canviar la visió que molts d’ells tenen i plantejar-se l’art com el vehicle per aconseguir tot allò esmentat en cursiva pel grup.

CONFERÈNCIA

Què hem d’ensenyar? Com fer-ho?

Penso que contestar adequadament a aquestes dues preguntes és la base de la bona educació, però tant jo que porto 3 anys cursant el grau d’educació infantil com molts mestres que avui en dia tenim a les aules amb els nostres infants, amb el nostre futur, ni sóc ni són capaços de respondre-la  d’una manera encertada.

Desprès d’assistir a la conferència d’avui, no sé si surto encara amb més por. Ens assegura que nosaltres serem els que haurem d’inventar la nova escola.

La veritat es que me encantaria ser una d’aquestes persones que creïn la nova escola, però em paro a pensar i es cert que algú que ha viscut una educació com la nostra se’ns fa difícil trobar maneres i eines per canviar-la. Jo tinc clar que vull canviar però no tant com fer-ho.

En la conferència ens parlen de l’Art. L’art ens ajuda a pensar, a crear i ens aporta coneixements. Penso que és ben cert i que és una pena que des de ben petits ens limitin i ens treguin tota mena de creativitat. 

Moltes escoles d’avui en dia encara segueixen limitant als infants, els fan dependents, no els deixen equivocar-se, embrutar-se, crear i descobrir per ells mateixos. Aquí és on l’art a les escoles acaba sent un dossier ple de fitxes pintades com a màxim amb tres mètodes diferents: colors, plastidècors i retoladors.

A la conferència ens plantegen la pregunta: S’ha d’ensenyar de tot? Aquest és el problema, la tria de què ensenyar. La tria moltes vegades guiada per la por de tenir un gran dossier que ensenyar als pares, el qual ens fa dubtar si de veritat aquestes feines els hi serveixen d’alguna cosa als nostres infants.

Quantes vegades privem als infants de la fantasia? Quantes vegades m’he trobat fent pràctiques a un nen que ha pintat el terra de color lila i la mestra li ha renyit?  

Tots sabem com és el terra fins hi tot aquell infant, ell sap que no es lila, però potser estan farts de tant pintar i pintar com se’ls diu, de tant dibuixar allò que volem... de treure’ls i encapçalar la seva pròpia imaginació.

L’escola ha de crear persones creatives, persones que no els hi doni por canviar les coses, amb la capacitat de mirar globalment, d’imaginar lo més absurd, de tenir el valor d’actuar i sortir-se del pla, de lo correcte, de tenir una autoestima alta en aquell àmbit, de tenir seguretat... i per desgràcia en moltes ocasions el que fem és totalment lo contrari, els hi traiem valor per actuar, per crear, per imaginar allò més absurd... aconseguint nens amb por, que es queden immòbils davant  d’una activitat en la qual no els guiem, no els hi diem que han de fer...

Com he dit al començament desprès de tres anys fent el grau encara no sé ben bé com dur a terme aquest canvi, aquest paradigma de la nova escola de la nova educació, i certament és una de les coses que més ansi-ho en saber, que més m’agradaria que m’expliquessin. 

Espero i desitjo que al llarg d’aquesta assignatura em donin eines, tècniques o visions de com aconseguir una bona educació, de com fer que els infants als que un dia doni classe no els privi de la seva imaginació i els proporcioni activitats on realment observin, experimentin, creïn...

Activitats on aprenguin, on es desenvolupin com a persones, on la seva autoestima creixi, on la seva imaginació augmenti on la seva fantasia tingui cabuda.

 

By Smug in Glasgow, Scotland. More by Smug on Street Art Utopia

COMENCEM LES ARTS II

Avui comencem l’assignatura  “Educació de les arts visuals en educació infantil”. 

He creat aquest blogg per fer un recull de totes les reflexions estretes de les classes que durem a terme, com també per expressar pensaments, inquietuds i plasmar tot allò que anem fent.

Començo aquest assignatura amb moltes expectatives. Crec que per primera vegada en 3 anys de Grau hi ha una mestre disposada a mostrar-nos i ensenyar-nos com fer una educació diferent.

Em vull presentar, sóc Judit Salazar Sánches i tinc 22 anys. Estudio a la universitat Autònoma de Barcelona el Grau d’educació infantil.

Des de fa bastants anys, exactament des de que vaig sortir de l’ESO, em preocupa realment la idea i la manera de com s’ensenya i s’educa actualment.

Vaig tenir el “plaer” de anar, a ulls de molta gent, a una de les millors escoles de la meva ciutat.

Vaig estar en aquella escola des de p-3 fins a 4ºt de l’ESO. Els meus records d’aquesta escola són ben clars i sempre els mateixos, sortir de l’escola a les 6 de la tarda amb un munt de feina pel dia següent.

Tots deien que aquella escola era de les millors i que el estudiar allà em proporcionaria un gran nivell.

Doncs bé per primera vegada , en tots aquets anys vaig a deixar per escrit que discrepo totalment d’aquesta idea generalitzada que tenia quasi tota la ciutat.

Aquesta escola tenia bons mestres, eres persones maques, la veritat es que ningú tenia pinta de ser mala persona , però la metodologia que s’utilitzava  era pèssima.  És ara, quan estic a punt d’acabar el grau d’educació infantil i he  vist i estudiat un munt de maneres d’ensenyar i educar,  quan puc dir, perquè considero que ara si sé del que estic parlant, que aquesta escola no impartia una educació la veritat és que els seus mètodes s’assemblaven més bé a un adiestrament:  Fer copies llarguíssimes de les faltes d’un dictat, copiar tot un tema perquè esteu castigats, aprendre com a lloros temes llarguíssims, portar cada dia un munt de deures el quals la meitat no ens feien ni pensar, ni aprendre res...

I explico tot això perquè en certa mesura he d’estar agraïda a aquesta escola. Ella m’ha descobert el meu camí, ella va fer que tingués clar al que vull dedicar-me per la resta de la meva vida , a una de les professions més maques que existeixen, potser la millor. 

Gràcies, perquè potser si no hagués anat a aquesta escola mai m’hagués  sortit aquest sentiment de voler canviar l’educació, de creure sincerament en que es pot ensenyar d’una altre manera, de voler canviar la metodologia que encara avui dia a moltes escoles fan servir...

No sé si serè capaç i és un camí ben llarg, però estic disposada a intentar-ho i almenys a aconseguir-ho en la classe on treballi.

 

 In Philadelphia, PA, USA. Photo by Kate McGovern.

L'art la podem trobar a qualsevol lloc, en qualsevol persona, en qualsevol ment...