EL CIRCO DE LAS MARIPOSAS

No havia vist abans aquest cortometratge. Et fa molt que pensar, la vida no és fàcil i si una cosa la tinc clara és que hi ha a persones que encara li és més difícil que a altres.

Aquest cortometratge et mostra un camí i com moltes vegades les persones ens veiem limitades o sense força per fer alguna cosa, com en moltes ocasions no ens veiem capaç de fer alguna cosa pel simple fet que durant tota la teva vida t’han fet pensar o tu mateix has cregut que allò no és perquè tu ho facis.

Desprès de veure la pel·lícula m’he n’adono del poder i la responsabilitat que tindre com a mestre l’endemà.

Jo vull ser com el cap del circ, vull ser aquella persona que cregui completament en tots els infants, que vegi les seves capacitats i cregui en elles, que no em fixi massa en les seves limitacions i aquestes em portin a fer que els meus infants no confiïn en si mateixos.

Vull ser aquella persona que els ajudi a poder, que els acompanyi en el seu camí. 

Penso que cadascú ha de fer el seu camí i ser un mateix qui se n’adoni que pot ser capaç de fer-ho, que moltes vegades les limitacions són al cap i no reals i que si vols alguna cosa has d’intentar-la aconseguir una i altre vegada.

El que és cert és que avui en dia costa molt que les persones se n’adonin d’això, avui en dia qualsevol problema per petit que sigui es converteix en una muntanya que costa creuar-la.

Des de fa uns anys em dona la sensació que tot a canviat, potser és perquè jo he crescut i he sortit de la meva cúpula de cristall. 

Em dona que pensar  que la gent té una sensació generalitzada de mal estar, de no poder fer front, de derrumbar-se a la mínima, de no tenir força per lluitar, de no ser feliç amb allò que tenen.

Em dona la sensació que estem esperant a que ens arribi la mala noticia de que algú proper ha caigut malalt, té un càncer o ha patit un greu accident per donar-nos compte de que realment som molt afortunats de tenir el que tenim i d’estar com estem. 

Tot això em dóna ràbia, contínuament ens queixem, jo la primera, de tonteries i ens agoviem perquè ens han posat dos treball per aquella setmana... Desprès arribes un divendres a pràctiques i et donen la notícia de que aquella nena de 5 anys que va a la teva classe i que divendres passat tenia mala cara i estava cansada es troba hospitalitzada perquè té Leucèmia.  Aleshores i només aleshores et sents, amb perdó de l’expressió, com una merda. En aquell moment tot queda insignificant i veus que fins hi tot el més greu dels teus problemes al costat d’allò és una alegria.

Però costa, costa molt adonar-te d’aquestes coses, costa veure que o tens tot per ser feliç, per fer feliç als altres, costa confiar en els altres en creure que poden fer-ho perquè ni creus en tu mateix, i això ha de canviar com a futur mestres que serem.




Avui vull dedicar-te aixó a tú Lucia!! Siguis forta!!